Moment poètic: "Argila nova", per Josep Melià

Torneu-me aquell regal dels anys d’infància

que fon balcó dispost a les primicies,

pantalla on desfilava el film diari

dels nous descobriments i les sorpresas.

Torneu-me aquell regal, que se’m va caure

de colp i sens remei per la barana,

com un joguet que no es subjecta ab força

i es fa, sobre l’asfalt, esclat de peces.

Torneu-me l’inocència que vaig perdre,

aquella que fuiggué sense barreres,

com l’aigua que s’esmuny i borbolleja

entrant en l’albelló fosc, suicida…

Torneu-me el goig obert de vore’m jove

partint pinyons de nous plaers corpòreus,

i encara aquells més dolços dels etèreus

ensomis adornats de fantasia.

Torneu-me el temps perdut en que quallaren

els dies d’ilusions en saó incerta,

per més que grats rebrots ab vida propia

vinguí a sembrar gustós en terra fértil.

Torneu-me al meu ahir, a l’imperfecte

ahir que se’n va anar sense collita,

que és ara quan, si mire al passat, trobe

estèril el camp sec de l’existència.

I és ara quan vos dic, forces ignotes

que aneu marcant el ritme de la vida:

torneu-me aquelles hores delectoses,

que aní cremant com a cigarrets inútils.

Perque he perdut el temps sense distàncies.

No aprofití el regal de poder viure,

i mai no vaig deprendre a tindre infància,

ni joventut fragant, ni edat madura.

No vaig deprendre a ser ni fill, ni pare,

ni amic dels meus amics, ni espós perfecte.

Només una lliçó traguí ab notable:

aquella de ser home i egoiste…

No sé si és massa tart per demanar-vos

la volta al temps feliç d’aprenentage,

perque és que vullc tornar-me argila nova

per ser l’home que mai quallà en el mole.

Un home que no siga sols materia

com estos sers anònims que em rodegen,

que em donen molta por quan es barallen

i inventen noves morts i violència.

Em dona molta por haber d’anar-me’n,

no sé si pronte o tart, pero en l’idea

de no haver sabut viure, omplint la sària

només d’odis, enveges i misèries.

I vullc, quan vinga l’hora presentida,

deixar almenys l’espill del meu eixemple,

que pot ser la lliçó que ensenye a viure

ad algú que aprove, al fi, l’assignatura…

Josep Melià Castelló, publicat en la revista El Guarda Valencia, nº 74 , febrer 2010