"El dia que faltà Anfós", per Jorge García

Hui no és un dia bonico, hui la vida no és bella, hui és un dia trist, mos ha deixat el més gran dels poetes valencians del segle XX en Llengua Valenciana, a soles en la seua casa, sense cap reconeiximent oficial més que el del valencianisme i el dels seus i sense més companyia que la dels seus més volguts i propencs, la qual no és una companyia numerosa en quantitat, pero sí en qualitat, no és molta companyia, ÉS LA COMPANYIA. 

Anfós no vivia de les subvencions oficials ni vivia de les campanyes de "marketing" que l'oficialitat es dedica a potenciar sobre certs personages d'una qualitat lliterària més que discutible, tot això caracterisat per l'antivalencianisme i a tot lo valencià que els mou i els impulsa a seguir. Hui, desgraciadament, no vore
m obrir cap Telediari ni cap plana de diari en la noticia del decés d'este gran poeta, tenia la gran virtut de no gojar de la benedicció de l'oficialitat per no plegar-se mai als postulats oficials.

Anfós provablement també haguera rebujat totalment tot el boato, no anava acort en el seu caràcter ni en la seua forma lluitadora de vore la vida, lluitadora per lo valencià. Anfós no es pot comparar en atres grans poetes en les seues respectives llengües com Pablo Neruda o Rafael Alberti perque si per algo destacava Anfós és perque era ÚNIC i IRREPETIBLE. 

Hui la Casa Vella en la que ell recordava la seua infància està més plena que mai de valencianistes de tot cor que la cuidaran i faran ús correcte d'ella, com Anfós volia que ho feren.

Només puc afegir que, sense cap dubte, Descanse En Pau el poeta valencià més gran de l'època contemporànea, que Déu el tinga en la seua glòria i que VIXCA ANFÓS RAMÓN i VIXCA VALÉNCIA.

Jorge García Higuera (@jorgeghiguera)