Any de Déu 2012 un chicon torna cap a casa, cavilant per la classe que ha rebut de valencià. Tot és donar-li voltes al cap pero no sap perqué té eixe sentiment de malestar si ad ell li agrada parlar valencià. En canvi, quan dona la classe sempre se'n ix mal humorat, troba que li fan escriure d'una manera que no coneix i escolta paraules que mai havia oït. Ell pensa que podria ser que son pare no sabera parlar be el valencià, o això li han fet creure, perque des de sempre ell, lo mateix que sa yaya, l'han parlat de categoria.¿cóm pot ser açò? No parava de pensar... Pero pronte una grata sorpresa li ho aclariria tot: una carta de son pare.
Molt volgut fill meu:
T'escric des de més llunt de les terres dels qui vàren deslluir la nostra llengua. Yo ya no m'enrecorde del dia que vaig moure de lo que queda del nostre Regne. Ya saps que la faena era ben poca, els que mos manaven, per la seua avaricia i despreci per la terra, acabaren en l'última barraca que quedava. A lo manco haguera pogut. Pero no vaig poder mantindre més la nostra familia. T'escric per recordar-te que dels que parlem la nostra llengua en quedem cada volta manco. I no cal dir-te res dels qui la sabem escriure, puix ya saps lo que mos feren els de dalt. A parlar yo t'he ensenyat, a escriure ben poc, llavors t'escric esta carta per a que no t'enganyen i pugues tindre una idea de com escrivim els valencians, que de ben arrere mos be l'art de la ploma i el tinter. Recorda a March i a Ferrer, a Jonanot i Canals, a Roiç i sor Isabel. Tots ells varen ser els predecesors de lo que hui parlem. Fes tu tot lo necessari per a que no te puguen enganyar, que estos malandrins se les saben totes i te la voldran pegar.
Adeu fill meu. Des de l'exili ton pare te vol recordar que algun dia es trobarem per a poder valencià parlar.
0 comentarios:
Publicar un comentario